Més fauna en un article anterior
Una entitat important: la Société Archéologique, Scientifique et Littéraire de Béziers, creada el 1834 per Jacques Azaïs -pare del lexicògraf G.Azaïs.
En 1838, elle s’ouvre précocement à la Renaissance de la langue et de la littérature d’oc en instaurant un concours de langue romane
Als Butlletins anteriors a aquesta data de 1838 la llengua local és pràcticament absent -i anomenada patois. Però hi trobem articles interessants, com ara aquest de 1837, sobre un mosaic romà trobat el 1807 a Tesan (a pocs kilometres a Nord de Besiers); l'article inclou una reproducció del mosaic; la pengem i n´ampliem una part
L´artiste [..] garnit les
quatre angles de poissons et de serpens d´eau llegim a l'article. Descripció similar en aquesta Història de Besiers. En aquest llibre de 1904 parlen de Poissons et anguilles dans les angles.
Desconeixem si l'autor del mosaic era de la zona, i si volia representar-ne la fauna de manera realista. En cas que la resposta sigui un doble Sí, el dibuix del peix ens desconcerta: les dues dorsals farien pensar en perques, però creiem que aquestes viuen més al Nord; de fet no n'hem vistes mai a l'Orb a l'alçada de Cessenon -que és més amunt que Thézan -sinó ja gairebé a l´extrem Nord-Oest del departement, a La Salvetat -on vam fotografiar aquest panell:
Pel que fa als animals serpentiformes del mosaic: creiem poc probable que situin anguiles, rares o absents en aquell punt del riu. Més probable que siguin, en efecte, serps d'aigua.
Aquesta la vam veure a l'Orb al seu pas per Cessenou:
Imatge més nítida en els videos/fotos d'aquesta, vista a la riera de Vallvidrera mentre feia una "Barb-acoa" (el peix era un Barbus haasi):
En directe i també veient els filmats el que més ens va sobtar va ser la reacció dels altres peixos: s'apropaven a la parella i semblaven voler -i no poder- entendre què estava passant.
És Natrix maura. En parlem al final de l'entrada, però avancem ara dues coses: Aquest estudi local, Reptiles.. du Département de l'Hérault, Jumeau, 1879, la diu molt habitual. Pel que llegim en aquest segon text, fins i tot es troba a zones (estanys o, directament, a la mar) d'aigua salada.
abans però un comentari: al texts de Virgili les serps són designades amb diferents mots llatins -fet que, tal i com veiem en aquest estudi, va cridar l´atenció ja des de l´antiguitat: Servius Honoratus (Ve s. ap. J.-C.)..distingue entre les serpents de mer, les serpents de terre et les dragons, en notant que Virgile emploie pourtant les trois termes (anguis v. 204, serpens v. 214, draco
pel nostre traductor besierenc en canvi, tot són Serps -potser va seguir la traducció francesa de 1648?. El traductor tolosenc va fer servir una mica més de varietat lèxica, i el traductor francès de 1664 encara més -pengem també els fragments d´aquesta tercera traducció que, a més a més, incorporava el text llatí original
(com a curiositat vegem els fragments corresponents d´una traducció romanesa. En el primer passatge, per exemple, el traductor va fer servir el molt tradicional romanès Balaur, monstre en forma de Drac o serp alada -alternant amb Dihanie, 'monstre'
Iată însă că doi balauri — mă înfior, aducându-mi aminte — pornesc din Tenedos pe marea cea liniștită și așternându-se pe apă în rotocoale uriașe se îndreaptă, umăr la umăr, spre țărm... Cele două dihănii însă se duc întins la Laocoon și mai întâi se încolăcesc pe trupurile celor doi copilași, mușcând cu lăcomie din membrele nenorociților.. După asta, cei doi balauri se târăsc până la templele de pe deal, îndreptându-se spre altarul crudei Minerve și strecurându-se pe sub picioarele zeiței se ascund sub rotundul ei scut.
întocmai ca o viperă, care a stat ascunsă sub pământ tot timpul ernei, iar acuma, dupăce a năpârlit și s’a umflat, ghiftuindu-se cu buruieni veninoase, iese iar la lumină,
Uluit de mirare, glasul îi amuți și se trase repede înapoi. Intocmai ca drumețul care, pășind prin niște mărăcini țepoși, calcă fără veste peste un șarpe și înfricoșat o rupe de fugă)
La nostra serp no sembla tindre una vida fàcil, i sovint acaba morta a mans de l´home. Ho veiem en aquesta revista provençal -on descriuen totes les serps presents a la regió: la serp la mai sagatado pèr lis agarrido dirèito de l’ome, es de-segur la Coulobro viperino (Natrix viperinus).. Es pas dangeirouso, passo gaire un mètre, mai es malourousamen counfoundudo emé la vipèro e es tuado. l´escurçó és certament més perillós -però no dolent, o no tant com l´home. Fragments d´un text del roergat P. Gayraud -amb una parla molt semblant a la del Biterrois- a La
Campano, 1937
|
Te
bese, à coustad de la cuèisso de ma neboudo un aspic; un
beritaple aspic, que lous counouisse prou,noun pas uno serp
ourdinario..qu’un sarrabastal,dins nostro colo! toutes atapèrou
de rocs,de bastous, attissads countro aquelo bestiolo derencado
que poudio pas fugi..La poulido bouqueto de Lauro dizio de cauzos
tarriplos : « Quicho la pla,..! Aquelo gousso, aquelo carogno..»
L’arrestère : « S’aquelo serp èro estado missanto coumo
n’autres, tus serios morto déjà.» — Aquel d’aqui,
toujours cal que repapie! »
I
pensarai calques cops,à l’aspic,à n’aquelo paubro bestio que
balio mai que tus.
|
|
je
vis,non loin de la cuisse de ma nièce une vipère; c’était bien
un aspic,non une couleuvre;je les connais suffisamment..quel
bruit, quel tintamarre dans notre équipe,tous s’armèrent de
pierres,de bâtons,a-charnés contre une pauvre bête blessée,qui
ne pouvait fuir. La jolie bouche de Laure disait des choses
terribles : « Appuie bien fort. Ecrase-le, ce maudit serpent,
ce...» Je l’arrêtai : « Si cet aspic avait été aussi
méchant que nous, tu serais morte déjà. — Oh ! celui-là, il
radote constamment.»
Je
me rappellerai quelquefois cet aspic,cette pauvre bête qui valait
mieux que toi
entre
Rodès i Alès La
Campano1937,P.Gayraud
|
Natrix maura (Latreille 1802). No verinosa, però, ho hem vist, molt semblant a la Vipera. reconnue à sa pupille arrondie..malgré son analogie avec la Vipère, la Viperine est tout à fait inoffensive..à Brusio j´entendis parler d´un Serpent, large comme le bras, connu sous le nom d´Aspice..après mon retour, je reçus de Brusio une caisse sur laquelle on pouvait lire Aspice! La boîte rapidement ouverte me montra, comme je m´y attendais, une Vipère (Vipera aspis)
Arran de la semblança de N.maura amb la Vipera, els noms locals s´assemblen també -o són un de sol- En aquest estudi savonès (Ligúria) veiem que un dels noms dialectals d´aquesta serp és Aspisurdu.Al Diccionari Casaccia (i abans que ell a la segona edició de l'Olivieri) veiem aplicat el nom a un escurçó; però el que més ens interessa del seu text és que semblava tenir clara la relació entre la primera part del mot genovès i la paraula Aspis -el llatí i grec per 'Serp': a l´Archivio glottologico van donar una explicació de l´existència d´aquest cultisme en lígur i llengües veïnes: provindria dels Bestiaris medievals.
I suposem que en darrera instància el mot composat prové de la Bíblia: l´àspic sord, una mena de monstre de la mentida i potser de la mort. Aquí una traducció catalana d´un pas bíblic Els malvats, en néixer, ja es desvien,
els mentiders s’extravien de petits,
porten un verí com el verí de les serps.
Són com l’àspid sord que es tapa l’orella
en aquest text d´un diari spezzino recent erren, per tant, en afirmar que la primera part del mot vol dir 'aspre'. El text però és interessant i ens fa saber d´una banda que el mot Aspeosordo es fa servir encara per designar un monstre imaginari, de l´altra ens ofereix textos dialectals com aquest: i biasèi i credevu che l'aspeusurdu per andae adaré ae persune i se meteva a cua 'n buca per fae 'n zerciu e regüaghe ciü ṣvèrtu adaré. Insomma, si mordeva la coda per far di sé un cerchio e rotolare a mo' di ruota dietro al malcapitato datosi evidentemente ad una fuga precipitosa
tal i com veiem és poc italiana: es troba a la Ligúria -i bàsicament, veiem aquí, a la part occidental de la regió-.; també tangencialment a l´altra banda dels Apenins -part del Piemont, Llombardia, Piacenza-.
Les descripcions de l´espècie -Latreille- i les varietats -Gervais- són aquí i aquí. Un dels textos on s´afirmava que aquesta serp es trovaba al Nord d´Itàlia, en concret a Màntova, però confonent-la segurament amb una altra, és aquest. A autors posteriors es va anar definint progressivament la veritable distribució geogràfica de la serp -vegeu per exemple el llombard De Filippi, els piemontesos Lessona i Camerano o el vènet De Betta. Aquest darrer l´any 1865 deia la nostra serp absent al Nord d´Itàlia; el 74 es feia ressò de l´obra de Fatio que l´havia trobada als cantons meridionals i occidentals de Suïssa; el 79, seguint Lessona, ja la deia piemontesa i per tant nord-italiana; i el 82 es feia ressò d´un text del 76 amb la troballa d´exemplars lígurs. En canvi en aquest text de 1883, en francès però publicat a Gènova, s´afirmava encara que la serp no arrivaba més enllà dels Alps (a l´Est) -i per tant no era italiana. Vegeu també l´estudi clàssic de Boulenger, The Snakes of Europe, 1913, que defineix perfectament la distribució d´aquesta i altres serps -com per exemple Natrix tessellata, l´extensió de la qual acaba de nou a la Ligúria, però provinent en aquest cas de l´Est. Posterior de 4 anys l´estudi de Maluquer Les serps de Catalunya -amb referència a Suïssa però no al Nord d´Itàlia com a zona amb presència de la serp. Fragments d´aquests 2 llibres:
a la dreta, la zona aproximada on Del Prato va veure la viperina; més a orient del Trebbia -que desemboca al Po a Piacenza.
A la web del Museu Del Prato veiem una de les (suposades) N. maura que el parmigià va recollir. La veritat és que ampliant la imatge potser sembla intuir-se les línies en ziga-zaga característiques d´aquesta serp
alguns estudis recents -per exemple aquí o aquí- situen la serp exactament on ell la va localitzar; sense citar, però, el bo de Del Prato
aquest barb (a la Revue des sciences appliquées, 1894) va patir la mateixa dissort que el que vam veure a Vallvidrera -amb la diferència que aquí trobem també una mena d´"Àngel venjador":
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada