"Taràntules" al Besierès? (ampliat a Cessenon, agost 2025)

     

La mousco, l´escourpiü, lou grapaud, lou serpen

Sou pas indiferens à tout homme de sen.                            

Jean Martin, 1738, extret del Bulletin de la Société archéologique, scientifique et littéraire de Béziers...1899

No parlarem de veritables taràntules sinó de dos animals -un d'ells un aràcnid- que en algunes llengües els hi han "pres" el nom: els escorpins i els dragonets ("geckos"). Resumint: els escorpins reben noms relacionats amb "taràntula" a Niça i a la (quasi)veïna Ligúria -ja dins l'Estat italià

                   Diccionari Nissard Calvino (1903)

Els dragonets són Tarentos a la Provença, Tarentole a la Toscana -però entremig, a Gènova i gran part de la Ligúria, en diuen Scorpiòn 

Diccionari genovès Paganini:

(Les veus Scorpión i Tàncoa al Casaccia 51 76 -on veiem de nou que 'escorpí' es diu Tàncoa, pero en canvi el signe zodiacal, com bé fa notar F.Bampi, és Scorpión. I recordem -en vam parlar aquí- que el "peix escorpí", és a dir l´escórpora, és en lígur Scórpena -o rascassa-)

Tan interessant com l'aspecte lingüístic és el naturalístic: al nostre arc mediterrani hi ha 2 escorpins i 2 dragonets -un de cada més gran i habitant d'indrets àrids, els altres dos petits i  propis d'ambients humids

El paral.lelisme no és total: el dragonet gran és el que podem trobar a parets i murs a l' exterior i l'interior de les cases, però l'escorpí que de vegades viu dins dels habitatges -d' ambients rurals- és el petit.

La qüestió és que cap dels 4 sembla habitual al Biterrois, o be s'hi ha instalat recentment. Més concretament: l´anomenat Escorpí llenguadocià gairebé no es troba en aquesta zona del Llenguadoc i en canvi sí més a l´Oest i Est; i el dragonet més comú es trobaba en la mateixa situació fins fa unes dècades -ara però, tal i com veurem més avall, és omnipresent i sembla haver pres el lloc a les sargantanes

  Escorpins

Aquests els vam poder filmar en una àrida riera de Cambrils (Tarragona)

Sota les pedres els vam trobar i sota les pedres -i també sota la nostra motxilla- es van intentar amagar fins que no els vam deixar tranquils

És l'anomenat Buthus occitanus, perquè Amoreux 1789 en va descriure exemplars del Llenguadoc -de l'extrem orient de la regió, però, a prop de la Provença:

(a textos recents (per ex. aquí, pàg.60, o aquí,p.179 ) veiem que Amoreux tenia raó en dir que Linné 1758 no havia parlat d´occitanus, sinó que havia descrit un escorpí europaeus que en realitat era tropical i molt diferent del nostre)

es tracta d´una vella atestació del mot/concepte occità, referit al Llenguadoc: ho veiem en un segon text d´Amoreux, del mateix any: el nom occitanus es basava en  la province de France où elle [l´espècie] a été jufqu'ici la plus remarquée 

Tant ell com un autor que n´havia parlat anteriorment, Maupertuis 1731,  van donar com a referència geogràfica concreta un municipi de l' Est del Llenguadoc:

 (de WP francesa: Cette espèce se rencontre dans le Sud de la France et dans l'Est de l'Espagne au nord de l'Èbre1.En France, on le trouve en grand nombre sur la rive droite du Rhône, il est moins fréquent ou plus localisé sur la rive gauche.  Per una descripció clàssica d´aquest escorpí i de l´altre que veurem en aquesta entrada, i llur distribució geogràfica, vegeu aquest text de l´agenès Laboulbène. A Toulouse, per exemple, no hi hauria escorpins -i en canvi a Bordeus sí que s´hi trobaria l´escorpí fosc, E.flavicaudis-  No està clar si clar si aquest l´escorpí occità es troba a Itàlia. Vegeu aquest llibre de P.Pavesi,1875; o aquest Gli insetti de 1909. Fins fa poc -20 anys en aquest cas- encara el deien absent a la Ligúria)

La qüestió és que aquest escorpí que trobem a Catalunya (no a Barcelona però) i al Llenguadoc oriental, sembla poc present al Besierès: rare aux environs de Béziers deien els llibres de finals del XIX. Aquest llibre de 1810 el cita a Saint Pons, Cette i Souvignargues -situats a Nord Oest i Est, fora del Biterrois.

A la Geographie générale du département de l'hérault (1889) el van situar, de nou, a Agde, Cette... és a dir més a Est del Biterrois. 

l´autor d´aquest text més recent (1991) només l´havia vist al Nord muntanyós: Dans la région biterroise..je ne le connais qu´à Roquebrun, sur un versant calcaire escarpé

al web biodiv-occitanie.fr les atestacions d´escorpins a la zona són ben minses (i només de flavicaudis); les de l´Est veí, en canvi, abondants

un altre mapa aquí (la fletxa vermella, afegida per nosaltres, indica la nostra zona, un "espai buit d´escorpins":

  Interessant per tant consultar els lexicògrafs del Biterrois per saber què en deien dels escorpins:     en aquest vell diccionari manuscrit que a la web Gallica.bnf.fr situa a la Région de Béziers no apareix la veu. En canvi el gran lexicògraf local (de Besiers) Gabriel Azaïs potser no en va veure mai cap, però els escorpins -tots dos- són presents al seu Diccionari occità. Això sí: hi veiem també un ús "impropi" del mot -el sentit 'blatte'- sense més indicació geogràfica concreta:

Si passem al diccionaris d´autors una mica fora de la nostra zona veiem: A la primera edició del Dicc. llenguadocià de De Sauvages -que era d´Alès, Nord del Gard, zona en principi por escorpinenca, trobem un mot que suposem que vol ser escorpí, aplicat al que també en català anomenem Talla-cebes

A la 2ª edició:             a comparar amb el que diu l´Alcover-Moll: Vimbodí, Freginals: en aquestes localitats es diu simplement escorpí un altre animaló, que és el que els castellans anomenen ciempiés..- (De nou centpeus i scolopendres molt més a l´Est, en una interessant variant vèneta, la de Capodístria -ho veiem en aquest llibre)

per cert que a l´Alcover apareix només B. occitanus dins la definició d´Escorpí -com si fos l´únic; és només més avall que apareix un "escorpí fosc": 

ESCORPÍ || 1.   Aràcnid pulmonar (Buthus occitanus) que es distingeix especialment per tenir a la part anterior dues grans pinces i en l'abdomen una prolongació en forma de cua acabada amb una ungla verinosa; cast. escorpión,alacrán.[..]  Cult. pop.—Diuen que l'aparició d'escorpins és senyal de pluja. Quan pels llocs humits de les cases es presenten escorpins negres, és senyal de pluja propera

 

també aquest escorpí del nord del Gard (llibre publicat a justament a Alès) que s´estima els llocs humids deu de ser el negre (Euscorpis flavicaudis)

a l´Aveiró, ja fora del Llenguadoc (tot i que amb un occità semblant al del biterrois) pocs escorpins -i el nom traspassat a, de nou, altres insectes:

Per trobar una entrada més completa hem de passar a la Provença, al Diccionari Honnorat. El lexicògraf -de l´interior de la Provença- va descriure bé els dos escorpins:

el primer dels seus escorpins és flavicaudis, que Latreille va anomenar Scorpion ordinaire o europaeus.

Amoreux va trobar l´escorpí occità a Souvignargues, dep. Gard. Aquest és el blasó del municipi:

Normandia: el nom escorpí de nou traspassat a un animal present a la regió: SCORPION. Cet insecte, qui n'a pas de rapport avec le véritable scorpion qu'on ne rencontre que dans les pays chauds, est la taupe-grillon ou courtillière (Grillo talpa).

Escorpí egipci. Segons H. Boussac, narbonès, es tracta d´un occitanus -present, efectivament, a Egipte; però no a alguns dels països citats per l´autor, i segurament no tan perillós com el deia -potser el confonia amb algun dels altres dos escorpins groguencs d´Egipte:

Entre autres objets exhumés, lors des fouilles à Hiéraconpolis [5], se trouve un beau scorpion.. Malgré la façon schématique avec laquelle ce travail est exécuté, il est facile de reconnaître, dans cette sculpture, une copte du SCORPION ROUSSÂTRE, scorpio occitanus, Amoureux.

.. Animal des plus venimeux, on le considère comme pouvant donner la mort à l’homme lui-même ; aussi les Arabes le craignent-ils plus que le scorpion de couleur noire.

On le rencontre en Égypte, surtout entre Thèbes et Dongolah, en Grèce, en Italie, en Algérie, en Espagne, en France aux environs de Montpellier.

 fragments d´un Armana prouvençau (1876) amb un escorpí zodiacal:

-i aquest mot mena tan català/occità/lígur/aragonès, que retrobem en un dels textos de Vidaller citats al llarg de l´entrada: Euscorpius flavicandis [sic]: mena d'arraclán,

Aquesta faula (A. Mir, 1876), de la qual pengem l´inici i el final,  és escrita en una variant de l´Est de l´Aude, molt semblant a la nostra (però amb els adjectius masculins en  -is. Hi surt un escorpí (amb bons sentiments!) que veu com un cargol vol imitar els ocells i, literalment, es trenca les banyes en caure. El que ens interessa és en primer lloc que aquest escorpí acompanya dos animals que s´arrosseguen -el cargol i l´eruga (que acabarà, ella sí, sent voladora)- i, segon, que ve descrit com a posseïdor de "grosses mandíbules". Pot ser que en realitat l´autor es referís més aviat a una escolopendra?   

 

Text humorístic a la revista LouCamel, Besiers 1906, amb un personatge garrepa amb “escorpins a les butxaques” -l´equivalent al francès Avoir des oursins ('eriçons de mar') dans les poches 

Al suchèt de Garbil qu´al cafè, quant èro ´n coumpagno, delembrabo toujour de se fura, faguèt couri lou bruch, qu´abio ´n escourpiu dins cado pocho    

Dragonets

Vist a Montjuïc, a finals d´abril: mig adormit, es va deixar apropar. Creiem que és una Tarentola mauritanica: només 2 dits de cada mà tenen ungles -és el tret que la distingeix de l´altre dragó. 

Com en el cas dels escorpins, hi ha un segon dragonet més petit i més amant dels llocs humits. El dragonet rosat, Hemidactylus turcicus, el que té ungles a tots els dits.  Aquest el vam veure també a Montjuïc, però en aquest cas en un racó poc assolellat. Uns segons després que l´haguessim emprenyat,  va tornar sota la seva pedra/amagatall:

els puntets pel cos li donen un aire estelat; estariem temptats de dir que d´aquí ve el nom clàssic Stellio -tal i com diuen a la web BiodivÓccitanie, les verrues hémisphériques blanchâtres qui parsèment la quasi-totalité du corps d’H. turcicus (tronc, arrière du crâne, pattes et partie basale de la queue) lui confèrent un aspect perlé très différent de l’aspect quasiment épineux de T. mauritanica .

en aquest article, els nostres dos dragonets l´un al costat de l´altre:

  El cas és que mauritanica és potser invasiu i per tant recent a part de la costa occitana. En aquest text de 1822 del montpellerenc Marcel de Serres llegim:

 Més Montpeller: Dugès 1829 (article important per altra banda perquè hi va descriure per primer cop una sargantana catalana-occitana)

En aquest text de finals del XIX la diuen introduïda a l´Hérault -però en canvi comú al Rosselló i a la Provença. 

 a Montpeller, llegim aquí, mauritanica no va ser detectada fins als anys 60 del segle passat. A Tolosa fins els 80 -recentment a llocs d´alta muntanya. A la seva Fauna Populaire Rolland va passar de puntetes pel gènere Gecko, citant només una espècie concreta (que a més a més és bàsicament grega). 

Semblaria com si la presència dels dragonets s´aturés d´una banda a Catalunya, de l´altra s´estengués des d´Itàlia a la Provença (i via transport marítim o d´una altra mena arribés una mica a tot arreu); vegeu p.ex.aquí, on parlant de la distribució francesa de mauritanica diuen La répartition en habitat naturel semble se limiter au littoral de la Corse, à la Provence méditerrenéenne depuis la frontière italienne jusqu´aux environs de Marseille (Alpes-Maritimes, Var, Bouches-du-Rhône) et aux Pyrénées-Orientales 

Una consulta als vells diccionaris llenguadocians ens ho confirma:

 Al diccionari llenguadocià de Sauvages el(s) dragonet(s) no sembla present; i el besierenc Azaïs, per la seva part, semblava no conèixer gaire l´animal, i per dir-lo present a la Provença: es va basar en el diccionari d´Honnorat:

 Tarento.. d´après Honnorat le gecko fasciculaire,qu´il appelle gecko des murailles,se trouverait dans les Alpes-Maritimes

seguit de l´entrada  Tarentulo: Lycose tarentule, insecte.. 

el text del provençal Honnorat:

E.Garcin, dues edicions -1823,1841- del seu Diccionari provençal:

Mistral:

Boucoiran,1875 -des de Nimes, al Llenguadoc gairebé provençal:

dues entrades ben diferenciades pels dos mots germans ja en un lèxic provençal anterior, Diccionari Achard de 1785: 

En canvi si tornem al Llenguadoc, al diccionari Bonet, text manuscrit del s.XVIII que el web Gallica.fr situa a la Région de Béziers, trobem el mot Taranto però en el sentit originari 'taràntula' -és a dir: de nou ni rastre del dragonet a Oest de la Provença:

No hem trobat la paraula als vells diccionaris francesos. La que sí que hi apareix és Tarentule -sense sentit 'Escorpí', amb el sentit 2 'lézard de Provence';

(curiositat: en el mapa de distribució de T. mauritanica d´alguna Wikipedia -com la catalana- el dragó sembla absent a tota la costa est occitana, inclosa la Provença) 

  Un blogaire de Cessenon, citat ja a l´entrada anterior, va escriure fa uns anys aquest  article, on penjava una foto d´un dragonet i l´anomenava amb els apel.latius locals de la sargantana -o directament l´identificava com a sargantana. Potser encara hi són poc coneguts -tot i que nosaltres n´hem vist durant les nostres estades al municipi. Els noms que citava, que són en realitat inicialment els de la sargantana eren Angloro i Claveto o Clé de Saint Georges (a la veu Lézard del Thesoc veiem que els noms relacionats amb Clau són habituals a l´Herault)   

Tal i com feia notar un lector del blog (2ª resposta), això -el fet d´aplicar al dragonet noms de sargantana- pot no ser un error però, en tot cas, demostra un cop més que el gecko és recent a la zona i ha "pres en prèstec" els noms:

que le gecko soit appelé «anglore» là où il s'est introduit, c'est possible. Mais primitivement l'anglore désignait et désigne encore le lézard gris, à Nîmes notamment. Le lézard gris porte bien d'autres nom. A Siran, c'était la clé de Saint Pierre. Au début du siècle (le mien, le XXe), dans l'Hérault, le gecko n'était signalé qu'à Sète, débarqué sur le port, venu d'outre-méditerranée. 

En una altra entrada, sobre la fauna a Sèta -Est de Béziers, a la vora de l´estany de Tau- va escriure:  Le gecko, en occitan sétois «anglore» mais le dictionnaire de Christian Laux donne «tarenta» est un animal qui aime la chaleur, la lumière et la convivialité... 

Du côté de la gent menue il y a les scorpions, le scorpion noir, inoffensif car il n’a pas assez de force pour traverser l’épiderme, et le scorpion jaune, désigné sous le nom de scorpion occitan ou Languedocien, dont la piqure, comme celle de la scolopendre, est douloureuse. 

 

Afegit d´agost 2025, després d´unes vacances a Cessenon. En tots els dies passats al poble no hem vist ni una sargantana -fins fa 2-3 anys n´hi havia a cada pedra, mur o matoll. Només en vam trobar una a una zona rural camí de Saint-Chinian. De dragonets, en canvi, un o més a cada paret. El fet és tant frapant que, Primer, apareix als diaris regionals: vegeu aquest article, centrat en el cas de Montpeller -en un altre text del mateix diari, recorden que l´arribada del dragonet a la ciutat és recent, d´ara fa 60 anys (aquí un article des de la Vaucluse)

i segon, tothom (a Cessenon) se n´ha adonat, i tothom va reaccionar sense estranyesa a les nostres preguntes sobre la qüestió. Pengem comentaris de familiars nostres (nascuts al poble). Els noms amb inicials i l´edat arrodonida

E.B 80 anys -que a més del que posem a continuació ens va dir també que mai havia vist l'escorpí groc; només, de tant en tant, el negre: hi ha les sargantanes grises, aquí les anomenàvem Clés de Sant Jordi, i de nit uns llangardaixos grans per les parets -no els hi va donar nom més concret. Tots els altres "testimonis" van fer servir el mot gecko.

 B.B. 60 anys: no hi ha sargantanes perquè hi ha més dragonets i se'n mengen les cries.

 J.B.  60 anys: Quan jo era petit no hi havia dragonets, potser se'n veia un de tant en tant

 F.E. 60 anys: ja no hi ha sargantanes a prop de les cases, se'n van enfora, i ara són més porugues; els geckos n'ocupen l'espai urbà, i potser en mengen alguna...Els gats? No, el problema no són ells, sempre n'hi ha hagut..

 A continuació però: abans a casa hi havia sargantanes, la gata les caçava i me les portava

Aquesta familiar viu a una casa de nova construcció, en una mena de barri nou. Amb l'augment del nombre d'habitatges és probable que hagi augmentat també el de gats, sense que els/les locals en siguin conscients

 E.E. 40 anys. Aquest(a) familiar va néixer al poble però viu a l'estranger -en un altre continent- i els canvis que detecta li resulten més dràstics. Sense que treiessim el tema ella mateixa va fer el comentari: Ja no veig sargantanes a Cessenon!

 Un veí de mitjana edat ens va dir que uns anys enrere l'ajuntament hagia demanat a la ciutadania informacions sobre observacions de geckos, perquè abans no n'hi havia. Que les sargantanes havien desaparegut, i que els geckos n'eren els causants.

L'assumpció d'una suposada Causa-efecte a partir de fets constatats per tothom resta per demostrar, però els fets (augment drastic del nombre de geckos/disminució encara més dràstica del de sargantanes) hi són. També és un fet la primera observació (a França precisament) d'un dragonet menjant una sargantana.

tot i que veient la reacció d´aquest dragonet cessenonais en trobar-se amb un saltamartí gegant del Llenguadoc, es fa difícil imaginar un gecko devorant una sargantana: 

aquest viu a sota del panell d´anuncis de la Cave Cooperative del poble

Són tant abundants que en vam trobar també a les portes de fusta (3ª foto)

l´únic que vam veure al centre històric -l´edifici amb bandera occitana que s´intueix entre els xipresos del darrera és el castell:

Roquebrun, a Nord de Cessenon i al peu de les muntanyes

Des de la Provença, text de 2024 -el provençal encara sembla ben viu, si més no a la xarxa- amb animals de tota mena. Un d´ells és la Lagramuso -denominació provençal de la sargantana: Lou veritable noum dóu pichot lesert gris, en Prouvènço, es la lagramuso va escriure Mistral -tot i que va fer servir el mot Angloro com a nom d´un personatge originari de la vora del Rhône. 

La part més interessant és que els autors del text -de la Vaucluse, interior de la Provença- semblen traspassar, ells també, el nom de la sargantana al dragó: 

de fet també el trobem aplicat al dragó en el diccionari Piat (1893) 

o en aquesta Estadística de les Alps-Marítimes, de 1862 -i abans a les obres del niçard Risso. Potser el gecko seria recent també en alguns punts de la Provença?

El niçard Lagramua, que també per Rolland designava el dragonet, seria en realitat, pel que afirmen en aquest recent article,  nom de sargantana:

Lei diccionaris niçards de Toselli (1864), Pellegrini (1894), Calvino (1903), donan per “lagramua” lo sens just de “lézard gris et plat“.Pellegrini ajusta un autre sens “sorte de gecko“. Sembla lo rebat d’una confusion dins leis apelacions populàrias que lei diccionaris seguents an pas clarificada.. En realitat nòstra espècia de “gecko” si ditz a la gròssa d’en pertot e dins un fube de lengas a pauc près coma l’occitan “taranta” (tarentola mauritanica).

a un dels diccionaris citats, però, la descripció sembla descriure el dragonet -el fet de viure a cases 

                                Calvino, Dictionnaire Niçois-Français

per cert que el FEW,11,86, defineix provençal Tarento com a 'lézard gris', és a dir 'sargantana'. En alguns textos provençals trobem, en efecte, aquesta mena de descripció ràpida, però aplicada al que clarament és el dragonet

 el text de Papon: 

A la seva Faune de Grèce,1878 Heldreich va parlar del Gecko grec -el que va donar el seu nom als cocodrils egipcis, i va citar el provençal Tournefort:

    Tournefort, 1727. En aquest passatge i al llibre en general no hem trobat cap referència al Tarento, cosí germà d´aquest kokodrilos. Nascut a Aix-en-Provence -Bouches du Rhône, però no ben bé al litoral- i havent viscut gran part de la seva vida a fora de la Provença potser Tournefort no n´havia vist?

 Possiblement no trobarem textos antics amb dragonets com a protagonistes, però en penjarem el final d´un sobre unes angloros/sargantanes snobs que no volien viure al seu mur i la seva esquerda habitual:

 Lous maçous, escoutant sa vouès, De l'oustal laissèrou pas traço. Après nôu meses, à la plaço Se levèt un grand magasin Sens traucs ni fendos. Lou destin Puniguèt aital las angrolos Que parlabou coumo de folos, Car n'ajèrou pas de teulat Quand l'ivèr sieguèt arrivat.  

 La Cigalo Lengadouciano, 1908, Auguste Capdeville -mort el 1934 a Barcelona 

Hem vist que el dragonet és en genovès un Scorpion; però a Ventimiglia, a tocar de la frontera:

en canvi a Menton, a la banda francesa d´aquesta terra de frontera, el nom significaria 'sargantana' segons Andrews1875. En la ressenya que va fer d´aquesta pionera gramàtica del mentounasc, P. Meyer va escriure en nota que la traducció li semblava dubtosa -sense més concreció: 

Madarena, no sta a scorre a labrena , « A la Madeleine, ne poursuis pas le lézard gris4»   

4.Cette traduction me laisse des doutes.

potser havia consultat Mistral, per qui el mot s´aplicaria a la salamandra

en canvi tornant a Ventimiglia, mateixa dita, diferent traducció: 

Madařéna, nu’ sta’ a scùrre a labréna.

Luglio, mese della Maddalena, non rincorrere il geco.

Aquesta recent Gramàtica del mentounasc confirmaria (en part, perquè no tradueix 'lézard gris' sinó simplement 'lézard') que labrena hi vol dir 'sargantana'. En pocs kilòmetres per tant, potser hi ha 3 sentits, 'sargantana' 'dragó' 'salamandra'

Fragment de Mirèio amb llangardaix verd i salamandra. En pengem traducció anglesa, catalana i triestina -a les dues darreres tradueixen el primer mot amb 'sargantana'. Al text triestí, a més a més, el segon mot (el que tradueix Salamandra) és un compost basat en el  primer, Sariàndola; la part curiosa és que segons Bertoni 1913 Sariàndola potser prové justament de Salamandra 

Magali se tu te fas La souleiado,lou verd limbert iéu me farai.. Se tu te rèndes l´alabreno..si tu te fais Le rayonnement du soleil,je me ferai,moi,le verd lézard..la salamandre..

Into a lizard green I´ll change..Should you a salamander change to..

sargantana jo em faré..Si et fas reptil de dura esquena..

se tut´in t´un ti me diventi el sol, sariàndola furbeta me faria..-se ti te fa sariandola de busi..

 

Hem vist el mot Escorpí traspassat a altres animals, sobretot artròpodes. A manera d´apèndix veiem ara com en altres llengües i variants algunes modificacions del mot potser serveixen per designar angloros i altres rèptils 

en aragonès, amb un suggerent Gripia -text de Rafel Vidaller:

En aquesta enquesta lexical del mateix autor (duta a terme durant el periode 2005-10) veiem que aquest Gripia/gripión no estaria, però, en relació amb Scorpio sinó amb Vipera:

Grifia: Anguis fragilis: grifia, grifión, gripia e gripión son barians deribatas de Vipera (gripia, bibora) que sirben en aragonés a moltitú de reptils e mesmo a bel amfibio. Anguis fragilis en a bal de Benás, con o animal en a man, lo he sentito clamar escursón que ye atro d’os nombres locals ta Vipera (d’o latín excurtione, serpién). A coinzidenzia de nombres ta Vipera e Anguis no ye rara. En gascón, gripo ye Vipera 

Per això aquí conclou: un mesmo conzeuto [és a dir, Vipera] s’aplica a ras diferens trazas d’os reptils

De tota manera suposem que no és descartable que aquest Gripia/Gripión provingui d´Scorpio. De seguida veurem formes com Esgripi(ó), i en aquest llibre trobem un furlà Sgripión 'escorpí'. En aquest autor bergamasc 'L´Escorpí (animal i signe zodiacal)' és Ol Scripiò

A l´estudi de Coromines sobre l´aranès, sota la veu Escorpion, una variant Escripion 

(Coromines no va descriure l´animal designat amb el nom, ni en va donar nom científic: suposem per tant que donava per fet que la veu Escorpion i variants s´apliquen a escorpins i no a cap altre animal de "picada dolenta"?)

al País Gavai, a la part Nord-Oest de la Gasconya:

In escorpion, in sourd (une salamandre) : En Pays Gabaye, grande est l'appréhension vis-à-vis de cet animal pourtant inoffensif

en aquest article de G.Soleri més noms lígurs de llangardaixos i la possible etimologia escorpinenca:

Dins de la sèrie genovesa/piemontesa (i potser siciliana-gal.loitàlica) Sgúrbia/variants= 'sargantana', Soleri esmenta formes com Grivia -però sembla atribuir-la a  un influsso o un incrocio di grivia 'tordella'  

Schuchardt,1884 va derivar el nom niçard Estrapioun 'sargantana' -més que no pas 'gecko'- de scorpio

També Bonaparte:

Low-Latin scorpio, as Niçard estrapioun, seems to have been used not only for "gecko," but also for "lizard"

així com ho va fer més tard el Veronès Garbini: situant Strapiùn, Nizza, dins el paràgraf Scorpion (i derivats) i afegint Questo nome è forse importato dalla Liguria, dov’è comune per lo «Stellione», e passato qui alla Lucertola.

Mistral, en canvi, va relacionar el mot niçard amb el verb estripa 'gratar' i, al Tresor, amb un altre de relacionat, Estrapa 'lliscar, escapar'. Possiblement el pas de Scorpio a Estrapioun s´entén millor si s´hi inclou un creuament amb els verbs citats per Mistral.

Tornant a l´Aragó: del mateix Vidaller, una 2ª enquesta lexical -periode 2011-2021- amb un munt de noms locals interessants dels quals destaquem això:

  Escorpión: Tarentola mauritanica (lap.). En o THESOC se decumentan muitas localidaz oczitanas en as que se responde escorpiu a ra pregunta “salamandre” (e a atros animalez de parexita fama); 

 El nom provençal de la sargantana és Lagramuso, però Mistral va fer servir Angrolo com a nom de la protagonista del Pouèmo dóu Rose: el personatge en qüestió, llegim aquí, és del Gard, del Roine, i en l´ús del mot hi ha une correspondance entre le nom et l’origine familiale prêtée au personnage..Son nom est le nom nîmois (elle est d’Aramon, dans le département du Gard) du lézard gris25.. Il s’agit en effet d’un terme typiquement “rhodanien”, comme l’attestent les relevés, de part et d’autre du fleuve et très proches, de l´Atlas linguistique et ethnographique de la Provence , par J.-C. Bouvier et C. Martel26, qui donne comme terme général pour le lézard gris la lagramuso, mais la [lëgolo] à Boulbon (112) et la [lâgolœ] à Raphèle (139)

el text recorda també la nota explicativa de Mistral al Pouèmo.., que és aquesta: Angloro: un des noms du lézard gris (Lacerta agilis) sur la rive droite du Rhône.  

Com veiem Mistral es guardava molt de dir que Angloro/variants fos provençal -era bàsicament llenguadocià i arriba fins al Rhône. Però en concret Nimes és de dialecte provençal i potser per això alguns autors qualifiquen el mot amb un poc precís "provençal" (vegeu per exemple  P.Brocchi,1886: noms vulgaires: Sarnaillo (Provence) Angloro (Provence)..)

en aquest article de la Revue des Langues Romanes ens queden clares dues coses: que el nom Angloro es feia servis a Nîmes; i que als municipis propers més petits la riquesa i varietat de vocabulari era molt més gran 

Pézenas, a pocs kilòmetres a Est de Cessenon -extret d´aquesta gramàtica de 1899  

els noms de la sargantana a Nord-Est de la Península ibèrica, Sud de França i Nord d´Itàlia segons E.Klett (extret d´aquí):

una sargantana a Montjuïc; la segona a Vallvidrera -semblava una cria amb malformacions vàries: vegeu per exemple les potes del darrera. La tercera al Guinardó -escalfant-se al sol de.. desembre. Creiem que totes tres són exemplars de la "sargantana catalana" Podarcis liolepis: 

(Descrita per Boulenger el 1905. Taxonòmicament és una espècie recent: llegint autors més recents veiem com fins fa poques dècades era encara vista com a varietat de Podarcis (Lacerta) hispanica. Avui dia considerada espècie, amb una varietat occitana anomenada cebennensis que ha estat trobada fa poc a l´Est del Rhône  -la varietat catalana ha arribat fins als voltants de Tolosa. En aquest Atles de rèptils de la (ex)regió Migdia-Pirineus trobem així expressats els darrers canvis i descobertes: les Lézards «hispaniques» de France sont en fait des Lézards catalans )

L´altra sargantana que veiem sovint a Montjuïc és Psammodromus algirus. Una veritable sargantana tenint en compte la mida de cos. Però amb una cua extraordinàriament llarga -probablement per això a punts de l´Aragó la diuen intermitja entre llangardaix i sargantana, i li donen aquest nom:

Gripions: Psammodromus algirus. Ta os informadors os gripions son una espezie entremeya de fardacho y sargantana.

Als naturalistes com Lacépéde (1788) i Daudin (1802) veiem que els llangardaixos verds poden rebre els nom Stellio (el gecko dels clàssics) o Tarentola

aquest escorpí cambrilenc sembla que ens miri (i vulgui controlar si el seu camuflatge, consistent a amagar una mil.lèsima part del seu cos sota una branqueta- és eficient. Els ulls de l´escorpí ens duen a

l´Apèndix 2

  

A part dels 2 ulls frontals, occitanus en té 3 (recentment s´ha descobert que en realitat en són 5) de laterals; flavicaudis només 2 de laterals. En aquest sentit aquest error de Lamarck (per qui tots doe tenen els mateixos 6 ulls totals) és sorprenent.

És interessant que Amoreux va parlar dels 8 ulls d´occitanus però a continuació va fer-ne, d´aquest nombre d´ulls, un tret general de tots els escorpins. També veiem que per ell l´escorpí "comú" o "ordinari" era el fosc:

   Aquí es va basar en l´autoritat de Linné (vegeu les diferents edicions de l´obra del suec) per tornar a dir que els escorpins tenen 8 ulls -ho va fer justament en parlar de flavicaudis, que només en té 6:

Per altres autors, fins i tot de molt posteriors, els escorpins tenen 6 ulls. Al Dictionnaire de Drapiez, 1853:

però en aquest cas l´afirmació es deu al fet que les espècies del gènere Buthus (Leach,1815) no són vistos com a Escorpins strictu sensu

Dictionnaire des animaux, 1759:

a més d´afirmar que els escorpins només tenen 6 ulls en total, aquest darrer llibre sembla dir que són animals que no fan muda. Aquesta pelleringa la vam veure també a Cambrils

Ens fixem en diccionaris italians, lígurs, i algun de parmigià: l´Olivieri, autor del primer diccionari Genovès-Italià, el 1841, parla de otto occhi, però no per tots els escorpins sinó per l´espècie més comú. En el primer Casaccia (1851) aquest tret específic passa a ser-ne un de genèric -com si tots els escorpins tinguessin 8 ulls (vegeu també aquest autor de Ponent lígur, en un diccionari albanès-italià de 1875). Al Casaccia del 1876 el passatge sobre els ulls va desaparèixer

 

els dos textos semblen "copiats" de Diccionaris (de la llengua italiana) anteriors: 

el de l´Olivieri sembla pres d´aquest, publicat a Nàpols, on la descripció dels ulls és idèntica: des de la specie più.. fins a del petto. Al llibre napolità, però, el fragment sobre la coloració sembla correspondre a flavicaudis: è di color bruno.. con i piedi e coda di color più chiaro o gialliccio -és a dir: nombre d´ulls corresponen (aproximadament) a B. occitanus però la coloració a E.flavicaudis. La mateixa idea, amb diferent formulació, apareix a la Storia Naturale de Farini, 1833

 el del Casaccia51 és idèntic al d´aquest diccionari de 1821 (ed.a Bolonya) on però no hi cap al.lusió al color. Encara al parmigià Pariset (1892) trobem el mateix text (i sense menció al color). També en aquest diccionari publicat a Pàdova el 1829, o en l´edició de  de 1832 del diccionari francès-italià de Villanova -no en edicions anteriors però

el segon Casaccia, que va eliminar el pas "otto occhi.." possiblement havia llegit algun dels textos publicats entre 1851 i 1875. Aquest text -Torí, 1861, afirmava per exemple: Quella specie a cui s´applica il nome di scorpione nel senso più ristretto non hanno che soli sei occhi, gli scorpioni che ne hanno otto formano i sotto genere bathus [sic]

Dues coses sobre el mot lígur. Randaccio 1894 es va fer ressò de la curiositat local, però el més interessant del seu text és que desconeixia l´origen del mot -tot i que aquest autor no acostumava a estalviar teories pròpies. La tarantola italiana que cita és -ho hem vist al text anterior- una  mena de llangardaix, el nostre dragonet, no l´aranya verinosa.

Pel Parodi 1902, en canvi, l´origen sembla clar. El va donar en explicar l´evolució del nexe NT en lígur.

ja el 1885, en nota a peu de pàgina, havia escrit:

la primera de les traduccions de l´italià Scorpione al Diccionari Italià-Ventimiglès sembla confirmar l´etimologia -com és habitual, a Ponent han conservat formes més arcaiques:

scorpione:taràntura 2 scurpiùn 3 scurzùn,arc. 

per cert que la tercera traducció, scurzùn -poc actual, ens diu el text- la trobem també en català: pengem un fragment de Coromines

(en canvi a una altra localitat de ponent, Pietra lígure, el mot arcaic sembla justament Tàncoa: Scorpione = a tàncua (v.arc.). A taràntua. En una altra versió -posterior?- del vocabulari Tàncua ja no apareix. Potser més que no pas un arcaisme era un genovesisme "infiltrat"?) 

Passem a la taràntula toscana -el dragonet.

 Apèndix 3 -i darrer-, al voltant del mot Tarantola per designar el dragonet a alguns punts d´Itàlia.  En fiorentí -i encara a dia d´avui:

Taràntola: Noi si chiama taràntola quella che l’è I’ geco notturno..la lucertola notturna..La salamandra l’è un’antra cosa.

Un ús "polèmic" del mot perquè per alguns autors del passat era inapropiat -i per d´altres en canvi, necessari. Ja el Mattioli es va fer ressò de la denominació toscana i romana, però segons ell el mot per 'gecko' era Terrantola

 en canvi per l´aranya: Phalangi fono..quei ragni,che in Toſcana chiamiamo TARANTOLE

 pel napolità Francesco Imperato, 1628 Tarantola i Terrantola són els noms de l´aranya; amb dos origens diferents, Taranto ciutat el primer, el fet de viure sota terra el segon -aquest segon origen descarta que Terrantola sigui el dragonet, afegeix. I va triar el nom napolità de (lucertola) Verminara pel dragó

 Curiosament el seu pare, Ferrante Imperato, va situar en la seva Història natural el dragonet i aranya verinosa un darrera l´altre, i no va tindre problema en dir que el primer era per alguns la Tarantola, la segona per ells, napolitans..també la Tarantola 

en aquest diccionari d´italià publicat a Nàpols el 1838, l´Stellione classic és traduït Tarantula 

el Pianigiani, al seu Dizionario Etimologico, va mostrar la seva sorpresa davant de l´aplicació del nom tarantola al dragonet -que hauria de ser la Terrantola; admetent però que els mots per l´aranya verinosa i el llangardaix són en el fons un de sol

  però el clàssic Stellione sembla designar la T.mauritanica, i aquí el Pianigiani no va tenir més remei que donar-hi la sinonímia que a la veu corresponent (Taràntola) havia criticat

el pistoiès Carradori va publicar el 1650 un diccionari turc. En aquesta llengua, pel que veiem a internet, el dragonet es diu bir tür kertenkele, literalment 'una mena de langardaix'; a la veu cıdankeler Carradori probablement pensava en el gecko perquè va donar la sinonímia 'taràntola' -per sorpresa del curador del text -i ara es tracta d´un autor actual: 

cıdankeler ‘tarantola’ ..Non sappiamo spiegarci come la voce sia passata a designare la tarantola, che è un animale ben diverso dalla lucertola.

 

 Però el significat 'dragó' apareix als diccionaris, ja des dels primers de la Crusca. El recorregut dels nostres mots és interessant: a la 1ªedició del Vocabolario, 1612, a la veu Tarantola llegim la definició que esdevindrà un lloc comú: 

Serpentello, fimile alla lucertola, di color bianchiccio, chiazzato, quafi come di lentiggine. Lat.Stellio  

A la 2ª edició,1623, amb l´afegitó altrimenti Lucertola verminaria -que confirma encara més que es tracta d´un rèptil. 

El canvi més gran arriba en l´edició de 1691: una nova veu Stellione 'Tarantola', i una nova veu Tarantolato.. 'picat per la tarantola/llangardaix' però amb un referiment a la Puglia -d´on ve la Tarantola-aranya: 

amb el Diccionari d´un altre autor toscà, G.Rigutini, 1874 en canvi Tarantola i tots els derivats són al.lusius al rèptil -i el nom de l´aranya taràntula és només un derivat del del dragó: 

el més actual diccionari Treccani accepta Tarantola, en segona accepció, com a nom del Geco (i Stellione és en primer lloc el dragó grec, el "cocodril" d´Eròdot -i la veu reenvia a Geco-: 

In zoologia, nome comune del rettile agamide Agama stellio, diffuso in Africa settentr. e in alcune aree aride del Vicino e Medio Oriente, introdotto nella Grecia continentale e insulare..)

Dictionnaires des Sciences..1820 i traducció italiana: la veu Gecko de l´original és Tarentola a la traducció -que també corregeix en Tarantola el Terrentola de la versió francesa.

Acceptat, malgrat les crítiques; vegem-ne alguna: Antonio Vallisnieri (mort el 1730), des de la Garfagnana, avui dia a la regió Toscana, històricament emiliana -o com diria l´autor, baix-llombarda:

la veu Stellione conté també aquest fragment sobre la no-presència del gecko fora de la Ligúria i la Toscana:

dues crítiques més, una del toscà Matani (de Pistoia) 1762, l´altra del reggià Spallanzani,1775 -potser Spallanzani va conèixer el seu gairebé veí Vallisnieri -que havia estudiat a Reggio Emilia

 en canvi el Cherubini, a l´introducció del seu Diccionari milanès de 1839, sembla partidari de l´ús de Tarantola com a denominació toscana del dragonet:

 Dizionario di economia.. Roma 1797 (2ªed.), amb aquest "Italiani" versus "Genovesi":

Mauro Granata, l´autor del Dizionario dantesco (1855, publicat a Nàpols) va fer gala d´una mica d´autoodi sicilià: acceptant sense problemes el mot Tarantola i en canvi criticant les opcions del seu "dialecte": 

RAMARRO lucertolone ; non è da credere qui indicato lo stellione, ossia la tarantola , come piacerebbe ad alcuni ; dacchè la tarantola è un animale ben diverso dalla lucertola; è quello che i Siciliani tortamente chiamano Scorpione , mentre lo scorpione è altro animaletto , quello cioè biforcuto negli estremi. E per crescersi confusione in nostro dialetto, diciamo tarantola volgarmente il ragno ch'è tutt' altra cosa.

 

Des de Nàpols aquest llibre de Francesco Serao,1742, ens resumeix la situació. Serao deixa clar que l´equivalència Stellione-Tarantula no es dóna a Nàpols -on el dragonets és la Lucertola verminara i, tot citant Vallisnieri, sembla defensar la validesa de les denominacions populars -una defensa amb finalitats menys normatives que en el cas del Cherubini

en canvi en aquest llibre (1817), justament a continuació d´haver esmentat le lezioni magistrali del dotto Serao.. afegeixen

La Lucertoletta, o specie di Salamandra, detta impropriamente Tarantola , e frequentissima in Roma

Un cas curiós: aquest llibre de 1771; l´autor, Paolo Paoli, era toscà, però el llibre va ser editat a Nàpols, i Paoli va prendre partit per la denominació napolitana: després d´esmentar l´ús que feia la Crusca del mot Tarantola per designar el dragonet, va citar Vallisnieri per descartar-lo -de la mateixa manera que va descartar que la Terrantola del Mattioli, animal que s´amaga sota terra, pogués ser el gecko- i va concloure 

Al Nord d´Itàlia no hi ha dragonets però sí el mot toscà: vegem el Diccionari piemontès Sant´Albino 1859 -just abans de la unificació italiana- amb un mot per designar dos animals no presents a la regió (una altra cosa seria a les províncies del Sud del Regne Piemont-Sardenya)

això sí: a la veu Piovan-a, mot amb clara al.lusió a la pluja i la humitat, l´autor va traduir com a Salamandra; i en canvi a un diccionari piemontès anterior (Zalli1830) tant la veu Tarantola com Piovaña significaven gecko -la primera també 'aranya verinosa..':

a la veïna Piacenza veiem de nou com una llengua es pot adaptar a les circumstàncies: en aquesta ciutat -la Baixa Llombardia del Vallnisnieri- la tarantola és la salamandra:

                L.Foresti; Vocabolario Piacentino-Italiano, 1836

com que mai no plou a gust de tothom, aquesta adaptabilitat no va ser vista amb bons ulls per un comentarista (G.Gené) de la Iconografia de Bonaparte:

Acabem tornant de nou més a prop de casa nostra. A Ronjat veiem l´ús (esporàdic) per designar la salamandra -allà on segurament no hi ha(via) dragonets 

A Catalunya, Thesaurus puerilis, d´Onofre Pou,1575: 

Taràntula al Diccionari de Pere Torra, 1640, amb l´equivalència amb el clàssic Stellio (grec.askalabotes) però el significat 'aranya verinosa':

 Pere Labèrnia, 2 segles més tard: Taràntula és l´aranya; però a la veu  Atarantat es torna a colar el llatí Stellione:

 l´Alcover Moll també dóna un resultat interessant: no només perquè a la veu Taràntula encara hi fa constar una equivalència heretada errònia -Stellio, el nom del dragonet-   sinó perquè a la veu sinònima Taranta apareix un exemple mallorquí que semblaria referit al rèptil:

Tarántula definit com a dragonet en un vell diccionari castellà-francès. Desconeixem si aquest ús del mot té arrelament en castellà -on actualment per 'dragó' sembla fer-se servir Salamanquesa

Al Dictionnaire des animaux de 1757 afirmen de nou: Stellion, appellé en Espagnol Tarentola

En un dialecte croat, veiem aquí, Tarantula és un dragonet -un macaklin, 'gecko' que es troba a les cases: Tarȁntula – gušter kućni macaklin (Hemidactylus turcicus) (Tarantule moreš večer vidit oko kuće)

El creador del gènere Tarentola va ser Gray el 1825, segurament inspirant-se en la ("polèmica") denominació toscana

Aquest text publicat a Milà el 1820 descriu un mosaic amb els signes del Zodiac a Otranto, Pulla. La figura del signe Escorpí no sembla un escorpí. No ens queda clar si l´autor, vènet, coneixia els noms locals del gecko. Pengem un fragment del text i una foto extreta de Viquipèdia:

Els Callyonidae, peixos anomenats en català Fardatxos o Dragons, a causa, segons en Miquel Duran de la semblança amb la Tarentola mauritanica. En provençal el nom d´aquests peixos és Tarento. 

Un dels noms gallecs de l´escórpora -aquesta de la foto la vam veure, de nou, a Cambrils- és Escarapote. Derivat de Scorpio -però no podem evitar notar una (casual) semblança amb el nom grec dels Geckos: Askalabotes:

una versió més llarga d´aquest article aquí