La mousco, l´escourpiü, lou grapaud, lou serpen
Sou pas indiferens à tout homme de sen.
Jean Martin, 1738, dins Bulletin de la Société archéologique, scientifique et littéraire de Béziers...1899
No parlarem de veritables taràntules sinó de dos animals -un d'ells un aràcnid- que en algunes llengües els hi han "pres" el nom: els escorpins i els dragonets ("geckos"). Resumint -trobareu si us interessa una explicació molt més extensa en el nostre altre blog-: els escorpins reben noms relacionats amb "taràntula" a Niça i a la (quasi)veïna Ligúria -ja dins l'Estat italià
Diccionari Nissard Calvino (1903)
Els dragonets són Tarentos a la Provença, Tarentole a la Toscana -però entremig, a Gènova i gran part de la Ligúria, en diuen Scorpiòn
Diccionari Paganini
Tan interessant com l'aspecte lingüístic és el naturalístic: al nostre arc mediterrani hi ha 2 escorpins i 2 dragonets -un de cada més gran i habitant d'indrets àrids, els altres dos petits i propis d'ambients humids
El paral.lelisme no és total: el dragonet gran és el que podem trobar a parets i murs a l' exterior i l'interior de les cases, però l'escorpí que de vegades viu dins dels habitatges -d' ambients rurals- és el petit).
La qüestió és que cap dels 4 sembla habitual al Biterrois, o be s'hi ha instalat recentment
Escorpins
Aquests els vam poder filmar en una àrida riera de Cambrils (Tarragona)
Sota les pedres els vam trobar i sota les pedres -i també sota la nostra motxilla- es van intentar amagar fins que no els vam deixar tranquils
És l'anomenat Buthus occitanus, perquè Amoreux 1789 en va descriure exemplars del Llenguadoc -de l'extrem orient de la regió, però, a prop de la Provença:
es tracta d´una vella atestació del mot/concepte occità, referit al Llenguadoc: ho veiem a un segon text d´Amoreux, del mateix any: el nom occitanus es basava en la province de France où elle [l´espècie] a été jufqu'ici la plus remarquée Tant ell com un autor que n´havia parlat anteriorment, Maupertuis 1731, van donar com a referència geogràfica concreta un municipi de l' Est del Llenguadoc:
(de WP francesa: Cette espèce se rencontre dans le Sud de la France et dans l'Est de l'Espagne au nord de l'Èbre1.En France, on le trouve en grand nombre sur la rive droite du Rhône, il est moins fréquent ou plus localisé sur la rive gauche. Per una descripció clàssica d´aquest escorpí i de l´altre que veurem en aquesta entrada, i llur distribució geogràfica, vegeu aquest text de l´agenès Laboulbène. A Toulouse, per exemple, no hi hauria escorpins -i en canvi a Bordeus sí que s´hi trobaria l´escorpí fosc, E.flavicaudis- No està clar si clar si aquest l´escorpí occità es troba a Itàlia. Vegeu aquest llibre de P.Pavesi,1875; o aquest Gli insetti de 1909. Fins fa poc -20 anys en aquest cas- encara el deien absent a la Ligúria) La qüestió és que aquest escorpí que trobem a Catalunya (no a Barcelona però) i al Llenguadoc oriental, sembla poc present al Besierès: rare aux environs de Béziers deien els llibres de finals del XIX. A la Geographie générale du département de l'hérault (1889) el van situar, de nou, a Agde, Cette... és a dir a Est del Biterrois.
l´autor d´aquest text més recent (1991) només l´havia vist al Nord muntanyós: Dans la région biterroise..je en le connais qu´à Roquebrun, sur un versant calcaire escarpé
al web biodiv-occitanie.fr les atestacions d´escorpins a la zona són ben minses (i només de flavicaudis); poc més al´Est, en canvi, abondants
Interessant per tant consultar els lexicògrafs del Biterrois per saber què en deien dels escorpins: en aquest vell diccionari manuscrit que a la web Gallica.bnf.fr situa a la Région de Béziers no apareix la veu. En canvi el gran lexicògraf local (de Besiers) Gabriel Azaïs potser no en va veure mai cap, però els escorpins -tots dos- són presents al seu Diccionari occità. Això sí: hi veiem també un ús "impropi" del mot -el sentit 'blatte'- sense més indicació geogràfica concreta:
Si passem al diccionaris d´autors una mica fora de la nostra zona veiem: A la primera edició del Dicc. llenguadocià de De Sauvages -que era d´Alès, Nord del Gard, zona en principi por escorpinenca, trobem un mot que suposem que vol ser escorpí, aplicat al que també en català anomenem Talla-cebes
A la 2ª edició: 
a comparar amb el que diu l´Alcover-Moll: Vimbodí, Freginals: en aquestes localitats es diu simplement escorpí un altre animaló, que és el que els castellans anomenen ciempiés..- De nou centpeus i scolopendres molt més a l´Est, en una interessant variant vèneta, la de Capodístria -ho veiem en aquest llibre
aquest escorpí del nord del Gard (llibre publicat a justament a Alès) que s´estima els llocs humids deu de ser l´escorpí negre (Euscorpis flavicaudis)
a l´Aveiró, ja fora del Llenguadoc (tot i que amb un occità semblant al del biterrois) pocs escorpins -i el nom traspassat a, de nou, altres insectes:
Amoreux va trobar l´escorpí occità a Souvignargues, dep. Gard. Aquest és el blasó del municipi:
Aquesta faula (A. Mir, 1876), de la qual pengem l´inici i el final, és escrita en una variant de l´Est de l´Aude, molt semblant a la nostra (però amb els adjectius masculins en -is. Hi surt un escorpí (amb bons sentiments!) que veu com un cargol vol imitar els ocells i, literalment, es trenca les banyes en caure. El que ens interessa és en primer lloc que aquest escorpí acompanya dos animals que s´arrosseguen -el cargol i l´eruga (que acabarà, ella sí, sent voladora)- i en segon que ve descrit com a posseïdor de "grosses mandíbules". Pot ser que en realitat l´autor es referís més aviat a una escolopendra?
Text humorístic a la revista LouCamel, Besiers 1906, amb un personatge garrepa amb “escorpins a les butxaques” -l´equivalent al francès Avoir des oursins ('eriçons de mar') dans les poches
Al suchèt de Garbil qu´al cafè, quant èro ´n coumpagno, delembrabo toujour de se fura, faguèt couri lou bruch, qu´abio ´n escourpiu dins cado pocho
Dragonets
Vist a Montjuïc: creiem que és una Tarentula mauritanica, però la foto no és prou bona i no arribem a veure amb certesa si només 2 dits de cada mà tenen ungles -és el tret que la distingeix de l´altre dragó.
Com en el cas dels escorpins, hi ha un segon dragonet més petit i més amant dels llocs humits. El dragonet rosat, Hemidactylus turcicus, el que té ungles a tots els dits. Aquest el vam veure també a Montjuïc, però en aquest cas en un racó poc assolellat. Uns segons després que l´haguessim emprenyat, va tornar sota la seva pedra/amagatall:
els puntets pel cos li donen un aire estelat; estariem temptats de dir que d´aquí ve el nom clàssic Stellio -tal i com diuen a la web BiodivÓccitanie, les verrues hémisphériques blanchâtres qui parsèment la quasi-totalité du corps d’H. turcicus (tronc, arrière du crâne, pattes et partie basale de la queue) lui confèrent un aspect perlé très différent de l’aspect quasiment épineux de T. mauritanica .en aquest article, els nostres dos dragonets l´un al costat de l´altre:
El cas és que mauritanica és potser invasiu i per tant recent a part de la costa occitana. En aquest text de 1822 del montpellerenc Marcel de Serres llegim:
Semblaria com si la presència dels dragonets s´aturés d´una banda a Catalunya, de l´altra s´estengués des d´Itàlia a la Provença (i via transport marítim o d´una altra mena arribés una mica a tot arreu); vegeu p.ex.aquí, on parlant de la distribució francesa de mauritanica diuen La répartition en habitat naturel semble se limiter au littoral de la Corse, à la Provence méditerrenéenne depuis la frontière italienne jusqu´aux environs de Marseille (Alpes-Maritimes, Var, Bouches-du-Rhône) et aux Pyrénées-Orientales
Una consulta als vells diccionaris llenguadocians ens ho confirma:
Al diccionari llenguadocià de Sauvages el(s) dragonet(s) no sembla present; i el besierenc Azaïs, per la seva part, semblava no conèixer gaire l´animal, i per dir-lo present a la Provença: es va basar en el diccionari d´Honnorat: Tarento.. d´après Honnorat le gecko fasciculaire,qu´il appelle gecko des murailles,se trouverait dans les Alpes-Maritimes
seguit de l´entrada Tarentulo: Lycose tarentule, insecte..
En canvi si tornem al Llenguadoc, al diccionari Bonet, text manuscrit del s.XVIII que el web Gallica.fr situa a la Région de Béziers, trobem el mot Taranto però en el sentit originari 'taràntula' -és a dir: de nou ni rastre del dragonet a Oest de la Provença:
No hem trobat la paraula als vells diccionaris francesos. La que sí que hi apareix és Tarentule -sense sentit 'Escorpí', amb el sentit 2 'lézard de Provence';
(curiositat: en el mapa de distribució de T. mauritanica d´alguna Wikipedia -com la catalana- el dragó sembla absent a tota la costa est occitana, inclosa la Provença)
Un blogaire de Cessenon, citat ja a l´entrada anterior, va escriure fa uns anys aquest article, on penjava una foto d´un dragonet i l´anomenava amb els apel.latius locals de la sargantana -o directament l´identificava com a sargantana. Potser encara hi són poc coneguts -tot i que nosaltres n´hem vist durant les nostres estades al municipi. Els noms que citava, que són en realitat inicialment els de la sargantana eren Angloro i Claveto o Clé de Saint Georges (a la veu Lézard del Thesoc veiem que els noms relacionats amb Clau són habituals a l´Herault) Tal i com feia notar un lector del blog (2ª resposta), això -el fet d´aplicar al dragonet noms de sargantana- pot no ser un error però, en tot cas, demostra un cop més que el gecko és recent a la zona i ha "pres en prèstec" els noms:
que le gecko soit appelé «anglore» là où il s'est introduit, c'est possible. Mais primitivement l'anglore désignait et désigne encore le lézard gris, à Nîmes notamment. Le lézard gris porte bien d'autres nom. A Siran, c'était la clé de Saint Pierre. Au début du siècle (le mien, le XXe), dans l'Hérault, le gecko n'était signalé qu'à Sète, débarqué sur le port, venu d'outre-méditerranée.
En una altra entrada, sobre la fauna a Sèta -Est de Béziers, a la vora de l´estany de Tau- va escriure: Le gecko, en occitan sétois «anglore» mais le dictionnaire de Christian Laux donne «tarenta» est un animal qui aime la chaleur, la lumière et la convivialité...
Du côté de la gent menue il y a les scorpions, le scorpion noir, inoffensif car il n’a pas assez de force pour traverser l’épiderme, et le scorpion jaune, désigné sous le nom de scorpion occitan ou Languedocien, dont la piqure, comme celle de la scolopendre, est douloureuse.
Des de la Provença, text de 2024 -el provençal encara sembla ben viu, si més no a la xarxa- amb animals de tota mena. Un d´ells és la Lagramuso -denominació provençal de la sargantana, tot i que Mistral va fer servir el mot Angloro com a nom d´un personatge originari de la vora del Rhône-. La part més interessant és que els autors -de la Vaucluse, interior de la Provença- semblen traspassar, ells també, el nom de la sargantana al dragó:
Possiblement no trobarem textos antics amb dragonets com a protagonistes, però en penjarem el final d´un sobre unes angloros/sargantanes snobs que no volien viure al seu mur i la seva esquerda habitual:
Lous maçous, escoutant sa vouès, De l'oustal laissèrou pas traço. Après nôu meses, à la plaço Se levèt un grand magasin Sens traucs ni fendos. Lou destin Puniguèt aital las angrolos Que parlabou coumo de folos, Car n'ajèrou pas de teulat Quand l'ivèr sieguèt arrivat.
La Cigalo Lengadouciano, 1908, Auguste Capdeville -mort el 1934 a Barcelona
Hem vist que el dragonet és en genovès un Sorpion; però a Ventimiglia, a tocar de la frontera:
en canvi a Menton, a la banda francesa d´aquesta terra de frontera, el nom significaria 'sargantana' segons Andrews1875. En la ressenya que va fer d´aquesta pionera gramàtica del mentounasc, P. Meyer va escriure en nota que la traducció li semblava dubtosa -sense més concreció:
Madarena, no sta a scorre a labrena , « A la Madeleine, ne poursuis pas le lézard gris4»
4.Cette traduction me laisse des doutes.
potser havia consultat Mistral, per qui el mot s´aplicaria a la salamandra
en canvi tornant a Ventimiglia, mateixa dita, diferent traducció:
Madařéna, nu’ sta’ a scùrre a labréna.
Luglio, mese della Maddalena, non rincorrere il geco.
Aquesta recent Gramàtica del mentounasc confirmaria (en part, perquè no tradueix 'lézard gris' sinó simplement 'lézard') que labrena hi vol dir 'sargantana'. En pocs kilòmetres per tant, potser hi ha 3 sentits, 'sargantana' 'dragó' 'salamandra'
Hem vist el mot Escorpí traspassat a altres animals, sobretot artròpodes. A manera d´apèndix veiem ara com en altres llengües i variants algunes modificacions del mot potser serveixen per designar angloros i altres rèptils
en aragonès, amb un suggerent Gripia -text de Rafel Vidaller:
En aquesta enquesta lexical del mateix autor (duta a terme durant el periode 2005-10) veiem que aquest Gripia/gripión no estaria, però, en relació amb Scorpio sinó amb Vipera:
Grifia: Anguis fragilis: grifia, grifión, gripia e gripión son barians deribatas de Vipera (gripia, bibora) que sirben en aragonés a moltitú de reptils e mesmo a bel amfibio. Anguis fragilis en a bal de Benás, con o animal en a man, lo he sentito clamar escursón que ye atro d’os nombres locals ta Vipera (d’o latín excurtione, serpién). A coinzidenzia de nombres ta Vipera e Anguis no ye rara. En gascón, gripo ye Vipera
Per això aquí conclou: un mesmo conzeuto [és a dir, Vipera] s’aplica a ras diferens trazas d’os reptils
De tota manera suposem que no és descartable que aquest Gripia/Gripión provingui d´Scorpio. De seguida veurem formes com Esgripi(ó), i en aquest llibre trobem un furlà Sgripión 'escorpí'. En aquest autor bergamasc 'L´Escorpí (animal i signe zodiacal)' és Ol Scripiò
A l´estudi de Coromines sobre l´aranès, sota la veu Escorpion, una variant Escripion
(Coromines no va descriure l´animal designat amb el nom, ni en va donar nom científic: suposem per tant que donava per fet que la veu Escorpion i variants s´apliquen a escorpins i no a cap altre animal de "picada dolenta"?)
al País Gavai, a la part Nord-Oest de la Gasconya:
In escorpion, in sourd (une salamandre) : En Pays Gabaye, grande est l'appréhension vis-à-vis de cet animal pourtant inoffensif
en aquest article de G.Soleri més noms lígurs de llangardaixos i la possible etimologia escorpinenca:
Dins de la sèrie genovesa/piemontesa (i potser siciliana-gal.loitàlica) Sgúrbia/variants= 'sargantana', Soleri esmenta formes com Grivia -però sembla atribuir-la a un influsso o un incrocio di grivia 'tordella'
També Bonaparte:
Low-Latin scorpio, as Niçard estrapioun, seems to have been used not only for "gecko," but also for "lizard"
així com ho va fer més tard el Veronès Garbini: situant Strapiùn, Nizza, dins el paràgraf Scorpion (i derivats) i afegint Questo nome è forse importato dalla Liguria, dov’è comune per lo «Stellione», e passato qui alla Lucertola.
Mistral, en canvi, va relacionar el mot niçard amb el verb estripa 'gratar' i, al Tresor, amb un altre de relacionat, Estrapa 'lliscar, escapar'. Possiblement el pas de Scorpio a Estrapioun s´entén millor si s´hi inclou un creuament amb els verbs citats per Mistral.
Tornant a l´Aragó: del mateix Vidaller, una 2ª enquesta lexical -periode 2011-2021- amb un munt de noms locals interessants dels quals destaquem això:
Escorpión: Tarentola mauritanica (lap.). En o THESOC se decumentan muitas localidaz oczitanas en as que se responde escorpiu a ra pregunta “salamandre” (e a atros animalez de parexita fama);
El nom provençal de la sargantana és Lagramuso, però Mistral va fer servir Angrolo com a nom de la protagonista del Pouèmo dóu Rose: el personatge en qüestió, llegim aquí, és del Gard, del Roine, i en l´ús del mot hi ha une correspondance entre le nom et l’origine familiale prêtée au personnage..Son nom est le nom nîmois (elle est d’Aramon, dans le département du Gard) du lézard gris25.. Il s’agit en effet d’un terme typiquement “rhodanien”, comme l’attestent les relevés, de part et d’autre du fleuve et très proches, de l´Atlas linguistique et ethnographique de la Provence , par J.-C. Bouvier et C. Martel26, qui donne comme terme général pour le lézard gris la lagramuso, mais la [lëgolo] à Boulbon (112) et la [lâgolœ] à Raphèle (139) el text recorda també la nota explicativa de Mistral al Pouèmo.., que és aquesta: Angloro: un des noms du lézard gris (Lacerta agilis) sur la rive droite du Rhône.
Com veiem Mistral es guardava molt de dir que Angloro/variants fos provençal -era bàsicament llenguadocià i arriba fins al Rhône. Però en concret Nimes és de dialecte provençal i potser per això alguns autors qualifiquen el mot amb un poc precís "provençal" (vegeu per exemple P.Brocchi,1886: noms vulgaires: Sarnaillo (Provence) Angloro (Provence)..)
en aquest article de la Revue des Langues Romanes ens queden clares dues coses: que el nom Angloro es feia servis a Nîmes; i que als municipis propers més petits la riquesa i varietat de vocabulari era molt més gran
els noms de la sargantana a Nord-Est de la Península ibèrica, Sud de França i Nord d´Itàlia segons E.Klett (extret d´aquí):
una sargantana a Montjuïc; la segona a Vallvidrera -semblava una cria malferida o malalta. La tercera al Guinardó -escalfant-se al sol de.. desembre. Creiem que totes tres són exemplars de la "sargantana catalana" Podarcis liolepis:
L´altra sargantana que veiem sovint a Montjuïc és Psammodromus algirus. Una veritable sargantana tenint en compte la mida de cos. Però amb una cua extraordinàriament llarga -probablement per això a punts de l´Aragó la diuen intermitja entre llangardaix i sargantana, i li donen aquest nom: Gripions: Psammodromus algirus. Ta os informadors os gripions son una espezie entremeya de fardacho y sargantana.
Apèndix 2, al voltant del mot Tarantola per designar el dragonet a alguns punts d´Itàlia. En fiorentí -i encara a dia d´avui:
Taràntola: Noi si chiama taràntola quella che l’è I’ geco notturno..la lucertola notturna..La salamandra l’è un’antra cosa.
Un ús "polèmic" del mot perquè per alguns autors del passat era inapropiat -i per d´altres en canvi, necessari. Ja el Mattioli es va fer ressò de la denominació toscana i romana, però segons ell el mot per 'gecko' era Terrantola
en canvi per l´aranya: Phalangi fono..quei ragni,che in Toſcana chiamiamo TARANTOLE
pel napolità Francesco Imperato, 1628 Tarantola i Terrantola són els noms de l´aranya; amb dos origens diferents, Taranto ciutat el primer, el fet de viure sota terra el segon -aquest segon origen descarta que Terrantola sigui el dragonet, afegeix. I va triar el nom napolità de (lucertola) Verminara pel dragó Curiosament el seu pare, Ferrante Imperato, va situar en la seva Història natural el dragonet i aranya verinosa un darrera l´altre, i no va tindre problema en dir que el primer era per alguns la Tarantola, la segona per ells, napolitans..també la Tarantola
el Pianigiani, al seu Dizionario Etimologico, va mostrar la seva sorpresa davant de l´aplicació del nom tarantola al dragonet -que hauria de ser la Terrantola; admetent però que els mots per l´aranya verinosa i el llangardaix són en el fons un de sol
però el clàssic Stellione sembla designar la T.mauritanica, i aquí el Pianigiani no va tenir més remei que donar-hi la sinonímia que a la veu corresponent (Taràntola) havia criticat
el pistoiès Carradori va publicar el 1650 un diccionari turc. En aquesta llengua, pel que veiem a internet, el dragonet es diu bir tür kertenkele, literalment 'una mena de langardaix'; a la veu cıdankeler Carradori probablement pensava en el gecko perquè va donar la sinonímia 'taràntola' -per sorpresa del curador del text -i ara es tracta d´un autor actual:
cıdankeler ‘tarantola’ ..Non sappiamo spiegarci come la voce sia passata a designare la tarantola, che è un animale ben diverso dalla lucertola.
Però el significat 'dragó' apareix als diccionaris, ja des dels primers de la Crusca. El recorregut dels nostres mots és interessant: a la 1ªedició del Vocabolario, 1612, a la veu Tarantola llegim la definició que esdevindrà un lloc comú: Serpentello, fimile alla lucertola, di color bianchiccio, chiazzato, quafi come di lentiggine. Lat.Stellio
A la 2ª edició,1623, amb l´afegitó altrimenti Lucertola verminaria -que confirma encara més que es tracta d´un rèptil. El canvi més gran arriba en l´edició de 1691: una nova veu Stellione 'Tarantola', i una nova veu Tarantolato.. 'picat per la tarantola/llangardaix' però amb un referiment a la Puglia -d´on ve la Tarantola-aranya:
amb el Diccionari d´un altre autor toscà, G.Rigutini, 1874 en canvi Tarantola i tots els derivats són al.lusius al rèptil -i el nom de l´aranya taràntula és només un derivat del del dragó:
el més actual diccionari Treccani accepta Tarantola, en segona accepció, com a nom del Geco (i Stellione és en primer lloc el dragó grec, el "cocodril" d´Eròdot -i la veu reenvia a Geco-: In zoologia, nome comune del rettile agamide Agama stellio, diffuso in Africa settentr. e in alcune aree aride del Vicino e Medio Oriente, introdotto nella Grecia continentale e insulare..)
Acceptat, malgrat les crítiques; vegem-ne alguna: Antonio Vallisnieri (mort el 1730), des de la Garfagnana, avui dia a la regió Toscana, històricament emiliana -o com diria l´autor, baix-llombarda:
la veu Stellione conté també aquest fragment sobre la no-presència del gecko fora de la Ligúria i la Toscana:
en canvi el Cherubini, a l´introducció del seu Diccionari milanès de 1839, sembla partidari de l´ús de Tarantola com a denominació toscana del dragonet:
Mauro Granata, l´autor del Dizionario dantesco (1855, publicat a Nàpols) va fer gala d´una mica d´autoodi sicilià: acceptant sense problemes el mot Tarantola i en canvi criticant les opcions del seu "dialecte": RAMARRO lucertolone ; non è da credere qui indicato lo stellione, ossia la tarantola , come piacerebbe ad alcuni ; dacchè la tarantola è un animale ben diverso dalla lucertola; è quello che i Siciliani tortamente chiamano Scorpione , mentre lo scorpione è altro animaletto , quello cioè biforcuto negli estremi. E per crescersi confusione in nostro dialetto, diciamo tarantola volgarmente il ragno ch'è tutt' altra cosa.
Des de Nàpols aquest llibre de Francesco Serao,1742, ens resumeix la situació. Serao deixa clar que l´equivalència Stellione-Tarantula no es dóna a Nàpols -on el dragonets és la Lucertola verminara i, tot citant Vallisnieri, sembla defensar la validesa de les denominacions populars -una defensa amb finalitats menys normatives que en el cas del Cherubini
en canvi en aquest llibre (1817), justament a continuació d´haver esmentat le lezioni magistrali del dotto Serao.. afegeixen La Lucertoletta, o specie di Salamandra, detta impropriamente Tarantola , e frequentissima in Roma
Un cas curiós: aquest llibre de 1771; l´autor, Paolo Paoli, era toscà, però el llibre va ser editat a Nàpols, i Paoli va prendre partit per la denominació napolitana: després d´esmentar l´ús que feia la Crusca del mot Tarantola per designar el dragonet, va citar Vallisnieri per descartar-lo -de la mateixa manera que va descartar que la Terrantola del Mattioli, animal que s´amaga sota terra, pogués ser el gecko- i va concloure
Al Nord d´Itàlia no hi ha dragonets però sí el mot toscà: vegem el Diccionari piemontès Sant´Albino 1859 -just abans de la unificació italiana- amb un mot per designar dos animals no presents a la regió (una altra cosa seria a les províncies del Sud del Regne Piemont-Sardenya)
això sí: a la veu Piovan-a, mot amb clara al.lusió a la pluja i la humitat, l´autor va traduir com a Salamandra; i en canvi a un diccionari piemontès anterior (Zalli1830) tant la veu Tarantola com Piovaña significaven gecko -la primera també 'aranya verinosa..':
a la veïna Piacenza veiem de nou com una llengua es pot adaptar a les circumstàncies: en aquesta ciutat -la Baixa Llombardia del Vallnisnieri- la tarantola és la salamandra:
com que mai no plou a gust de tothom, aquesta adaptabilitat no va ser vista amb bons ulls per Charles Bonaparte -possiblement més rígid que el seu germà filòleg, que en aquest estudi citava -sense jutjar-ne la validesa- els noms Acabem tornant de nou més a prop de casa nostra. A Ronjat veiem l´ús (esporàdic) per designar la salamandra -allà on segurament no hi ha(via) dragonets
Pere Labèrnia, 2 segles més tard: Taràntula és l´aranya; però a la veu Atarantat es torna a colar el llatí Stellione: l´Alcover Moll també dóna un resultat interessant: no només perquè a la veu Taràntula encara hi fa constar una equivalència heretada errònia -Stellio, el nom del dragonet- sinó perquè a la veu sinònima Taranta apareix un exemple mallorquí que semblaria referit al rèptil:
Tarántula definit com a dragonet en un vell diccionari castellà-francès. Desconeixem si aquest ús del mot té arrelament en castellà -on actualment per 'dragó' sembla fer-se servir Salamanquesa
En un dialecte croat, veiem aquí, Tarantula és un dragonet -un macaklin, 'gecko' que es troba a les cases: Tarȁntula – gušter kućni macaklin (Hemidactylus turcicus) (Tarantule moreš večer vidit oko kuće)
El creador del gènere Tarentola va ser Gray el 1825, segurament inspirant-se en la ("polèmica") denominació toscana
Aquest text publicat a Milà el 1820 descriu un mosaic amb els signes del Zodiac a Otranto, Pulla. La figura del signe Escorpí no sembla un escorpí. No ens queda clar si l´autor, vènet, coneixia els noms locals del gecko. Pengem un fragment del text i una foto extreta de Viquipèdia:
una versió més llarga d´aquest article aquí
en canvi per l´aranya: Phalangi fono..quei ragni,che in Toſcana chiamiamo TARANTOLE
Al Dictionnaire des animaux de 1757 afirmen de nou: Stellion, appellé en Espagnol Tarentola
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada