Els ulls del Diable

Cessenon (Erau) 7-8-2026. Cuques de llum (larves) que en un ambient desfavorable havien trobat un raconet mig-humit:

Les de sota vistes a Barcelona. La contaminació lumínica no els és gens favorable però la protagonista del primer video no semblava tenir cap problema en ser a prop de la civilització:

Segurament era a la recerca del seu sopar. Aquesta segona ja l´havia trobat

Sota una pedra uns bonics -i depredadors, ells també- cargolins. L´endemà, al mateix lloc, els acompanyava una cuca:

Abans de passar a la segona part (Denominacions), una mica d´Història natural. En alguns textos veiem que les cuques de llum eren considerades beneficioses pel camp; de 1847: Insectes destructeurs des espèces nuisibles: Les Drilus flavescens et Lampyris noctiluca détruisent les Colimaçons et les Limaces.

Pel que sembla però els naturalistes d´inicis del XIX desconeixien els hàbits alimentaris de les cuques: vegem tres textos del llemosí Latreille. el primer extret de la seva Història dels insectes

al Dictionnaire d´Histoire naturelle,1817:

al Regne.. de Cuvier, del mateix any que el precedent, un més prudent Elle est probablement carnassière

en tot cas els mâchoires fortes i carnassière dels 2 primers textos aporten un matís que sembla absent a altres autors; vegem-ne a tall d´exemple un d´anterior i un de posterior, Adanson,1772 Drapiez 1853

en canvi a la Societat d'Agricultura de l´Erau estaven molt al dia d'aquests valuosa informació científico-pràctica:

Annuaire de la Société d'agriculture et des comices agricoles du département de l'Hérault | 1840 | Gallica

pengem la referència de l'autor, i la referència de la referència (un anònim de qui descobrim aquí, pàg.307, la identitat)

Horticulteur belge, journal des jardiniers et amateurs 1833 Nouveau bulletin des sciences: 1826 - Société Philomathique (Paris)

El text de l´autor anònim és molt interessant: hi trobem una primera descripció d´un òrgan que les cuques tenen "amagat" a la part posterior del cos i que tornarem a veure més avall. També la hipòtesi, ara possiblement errònia, que els adults de les cuques són vegetarians -en realitat el que passa és que ja no s´alimenten: M..... a tenté vainement de nourrir des lampyres à l'état parfait avec des limaçons, et il s'est convaincu que ces insectes sont herbivores.

Cels Gomis, Zoologia popular catalana, 1810:

Llibre -el de Gòmis- molt interessant, i que mereixerà una futura entrada perquè és ben farcit de referències llenguadocianes i occitanes en general. No sempre encertades però: com aquesta, vista a l´entrada anterior, on sembla confondre el nom del cranc de riu amb el de l'escorpí

la mateixa endevinalla a Mistral

Fotos preses amb lupa: el rostre i les mâchoires de les cuques

Tres més on potser es veu el focus lumínic. És -tal i com llegim en aquest article- un punt blanquinós (que ens recorda un botonet, un vertitable "interruptor de la llum") a les dues plaques laterals d'un dels segments finals del cos

(de fet en algunes llengües italianes la denominació de les cuques és un compost entre Cul i Lucere. Potser també ho és el nom romanès Licurici, vegeu aquí. A Azaïs veurem una denominació Culut que suposem derivada de Cul?)

Denominacions.

Entrades amb els noms de la cuca de llum als diccionaris Azaïs i Mistral -a Mistral un llatí Lucumbra sobre el que no sabem res. Azaïs, com a bon besierenc, va dedicar en moltes de les entrades del seu diccionari una atenció especial als mots del Biterrois; però en aquest cas concret va situar la seva veu principal Luscambro a Tolosa (Oest del Besierenc) i Cevennes (Nord-Est). A més a més diu el mot masculí quan a tots els altres lexicògrafs és femení -com si considerés que arrossega el gènere del mot principal (llum)?. La sensació és que no coneixia gaire la paraula

mirem de reconstruir la distribució d'aquesta i d'altres denominacions de les cuques de llum a les zones (els Departaments, però no només) que envolten el Biterrois, anant aproximadament de Sud a Nord

(tinguem en compte però que molts dels textos consultats són diccionaris amb vocació generalista -abarcant el llenguadocià o totes les variants d´Oc- i el fet que un autor prioritzi un mot concret no necessariament implica que sigui el més habitual a la seva localitat)

. a Tolosa, tal i com veiem al Dictiounari Moundi:

. Aude: segons aquest estudi (A. Laffage) el nom és Luserno.

Luzerno i Luseto -però prioritzant la primera- en aquest text de la Cigalo Narbouneso (l´autor fa els plurals audencs en -is però els articles masculins Lou/lous)

. Tarn: al Dicc. Gary la veu principal és Luzerno -Luscrambo hi reenvia; al Dicc. Couzinié -de Castres, més proper al Birerrois que la capital Albi- és a l´inrevès

ja al Diccionari d´Augustin Bonet (manuscrit conservat al Gard, autor probablement de Castres)

però en aquest text d´un autor del Nord del departament, Lucarél -amb nota incorporada per traduir el mot, possiblement molt local

.Avairon; Dicc. Vayssier: article principal, Bobau (Babau)-lusent

.a Montpeller, Erau (Hérault) Est: Luseta, amb la frase-exemple e ben de qu'es? un brigonet d'estèla? Lo lum de la luseta

a Palavas, dins la zona d´influència de Montpeller: LÛSETA n. f. : Ver luisant, femelle du lampyre ou luciole.

però a l´obra del naturalista local M. de Serres veiem pel Midi (en un text de 1822) i per l´Erau (text de 1824) Luzèrna

.Al Gard -ja som al Llenguadoc menys llenguadocià: per Alès, de dialecte cevenol, el diccionari de Sauvages dóna com a veu principal Luzëto; lucâmbro/luscâmbro hi re-envien -i són absents de la 1ª edició; també absents al diccionari d´un altre alésien, M. d´Hombres

les entrades de Sauvages són molt completes; pengem aquí a sota una part de la de la primera edició, i la sinonímia que apareix a la 2ª:

dos exemples de dos autors d´Alès: en el primer trobem, en efecte, Luséto. El segon (nascut a Alès, viscut a Montpeller) va fer servir Luscambro -però possiblement per necessitats de rima

Fare: ièls,coumo dos lusétos,flamméjou

Arnavielle dins la cambro dous iuèls lusents coumo luscambro

de Nîmes -Gard provençal- era L.Boucoiran; al seu Diccionari la veu principal és Lucambro

des de Nîmes aquest exemple

(la nota a peu deixa clar que es tracta de la cuca de llum; però en aquest cas concret no sembla que el text sigui metafòric i potser l´autor es referia senzillament a una -feble- làmpara d´habitació?)

però L.Roumieux:

les entrades de Boucoiran resulten en realitat un pèl caòtiques: amb reenviaments inexactes (luca-crambo) inexistents (Lusenteno) i amb dues veus Luzèto: una al seu lloc alfabètic, l´altra al fonètic -essent la Z com la S sonora)

(pel Provençal diccionaris com el de Garcin donen Luerno)

L´Erau (així com altres departaments) és absent al llistat de noms que ens dóna el Thesoc:

Ens quedaríem per tant sense la certesa de quin és el nom de l´animal a la zona del Biterrois, però a textos de la zona trobem Luzeto (Luseto) -per exemple en aquest, precisament d´Azaïs:

Revista Lou Camel de 1905:

Revista Trencavel: l´escriptora Clardeluno (de Cazedarnos, el municipi veí de Cessenou, on qui escriu té mitja família) recullia una cançó de dos municipis poc al Nord Oest i al Nord Est, i hi afegia una nota:

Trencavel. - N° 24 (Nadal 1938)

(Luserpo: curiosa variant, sobretot en aquest context, perquè la que hauria fet rima amb el vers anterior és, justament, Luserno)

Al Lexique roman, ou, dictionnaire de la langue des troubadours de Raynouard veiem el mot (que va acabar formant part del nom científic) Noctiluca. Potser més aviat un cultisme o un arcaïsme, pero en tot cas recollit per Honnorat al seu Diccionari provençal -amb la mateixa frase-exemple que a Raynouard

cultisme o no, la segona part del mot no és gens estranya al Biterrois i més enllà: el verb Aluca(r) és l´habitual per 'encendre'; i ja hem vist el Luquet avaironès

una altra hipòtesi sobre l'origen de la segona part del mot noctiluca aquí (en nota a la traducció de 1772 de la Història Natural de Plini). Veiem també la sorpresa i incredulitat de l´autor del text davant d'un fet ben conegut avui dia: els mascles de les cuques de llum són, durant el seu (efímer) estat de maduresa, insectes voladors. Pengem el seu text i el d´un autor anterior que potser és un dels "moderns" a què al.ludeix -es tracta de Geoffroy, a qui es deu el nom del gènere Lampyris:

Linné no havia vist el mascle:

Dictionnaire..des animaux.. -François Alexandre Aubert de la Chesnaye-Desbois

Del web de Robert Geuljans:

Aluca «allumer, éclairer» vient du latin ad + lūcere « émettre de la lumière» .. Aluca est très courant en languedocien et en gascon, mais inconnu en provençal. Ceci est assez curieux parce que des représentants de *lucicare se trouvent aussi en Italie: luccicare 'émettre de la lumière'

També en llemosí: ..alentourn del linher alucat en l'onour de Sen-Jan / autour du foyer allumé en l´honneur.. llegim aquí

en provençal (Diccionari Garcin): Alucar; regarder, guetter, épier

exemple: alucas un pau lou bedot coumo a bouen er!

curiositat, en un text del carcassonenc P-F. Fabre , trobem un personatge de nom Luquet i malnom Ver Luisant -potser una casualitat i aquest Luquet no seria altra cosa que el diminutiu de Lluc?

un altre Fabre, ara avaironès; fragments d´un text de 1907:

Même en cet état initial, le terme de ver est mal appliqué. Une locution vulgaire dit : nu comme un ver, pour désigner le dénûment de toute enveloppe défensive. Or le Lampyre est habillé, c'est-à-dire vêtu d'un épiderme de quelque consistance..

Sa proie réglementaire est l'Escargot. Ce détail est connu depuis longtemps par les entomologistes. Ce que l'on sait moins.. c'est la singulière méthode de l'attaque.. Avant de s'en repaître, le Ver luisant anesthésie sa victime, il la chloroformise.. l'outil du vénateur..consiste en deux mandibules fortement recourbées en croc...

En pareilles conditions d'équilibre, les pattes de l'opérateur, brèves et maladroites, ne peuvent évidemment suffire ; il faut en outre un appareil spécial qui brave la glissade et saisisse l'insaisissable. Le Lampyre le possède en effet. A l'extrémité postérieure de la bête on voit ..une douzaine environ de brefs appendices charnus, tantôt rassemblés en groupe et tantôt épanouis en rosette. Voilà..l'organe d'adhésion et de locomotion.

Le ver luisant, de Jean-Henri FABRE, Souvenirs entomologiques

A sota, els apèndixs carnosos descrits per Fabre. El rastre de sang a la primera foto és degut a que vam posar durant uns segons la cuca damunt d'un llibre de portada blanca i vermellosa

aquí podem comparar la mida del focus lumínic i del rostre amb la de les lletres de la portada del llibre:

Cuques de llum en un acudit occità a Internet

A la Llombardia una denominació que podria recordar la de les paneroles:

panigaróla (cr.): lucciola (famiglia Lampyri dae). ..dal lat. panicum “panìco”..anche Plinio il Vecchio indica le lucciole (cicindelae) come segnale del periodo di semina di panìco e miglio.. Nat. Hist., XVIII, 250. Lessico Zoologico Popolare Della Provincial Di Cremona

el text de Plini:

Histoire naturelle..

Si anem més a l´Est encara, trobem una concepció no tan idíl.lica: en aquesta Fauna romanesa veiem que les cuques de llum són segons alguns els ulls del dimoni

Aquest Diccionari de folklore confirma i amplia la diabòlica creença

LICURICI (Lampyris noctiluca - DLRM,p.457) unul dintre draci se prinsese de carul sfântului, încercând să se strecoare printre îngeri, cu scopul de a pătrunde în Rai pentru a spiona; dar Sfântul Petru.. l-a azvârlit din al nouălea cer, iar când a ajuns pe pământ s-a făcut bucăţele, acestea s-au transformat în insecte de mici dimensiuni, care se văd în special noaptea pe la marginile drumurilor..luminând ca nişte scânteiuţe ce zboară din loc în loc...credinţele populare afirmă că licuriciul ar fi „feciorul dracului", „puiul Satanei", „ochiul dracului", „ochiul şarpelui din Rai", „scânteia din biciul Sfântului Petru"; s-ar fi născut din fărâmele Satanei sau din diavolul fulgerat de către Demiurg; sau din corpul unui fecior ucis de către rivalul său; sau din îngerii răi care au vrut să intre în Rai; sau din îngerul îndrăgostit de o pământeancă; sau este darul făcut de Dumnezeu Sfântului Petru, pentru a-şi căuta noaptea caii furaţi de cuc..